Els vídeos de les estades solidàries a Palestina de juliol de 2017

Crònica d’una brigada: La pagesia palestina sota l’ocupació. Capítol 1: Ethna.

Crònica d’una brigada: La pagesia palestina sota l’ocupació. Capítol 2: Jordan Valley.

Crònica d’una brigada: La pagesia palestina sota l’ocupació. Capítol 3: Tulkarem.

 

Anuncis

Reflexions sobre la pau a Palestina

mans

La història del conflicte ha demostrat que les victòries militars d’Israel contra els exèrcits àrabs mai han propiciat la pau. Les tres primeres dècades del conflicte àrab-israelià van estar marcades pels enfrontaments armats, la immobilitat israeliana i la negativa àrab a reconèixer l’existència d’Israel. No va ser fins a la guerra de Yom Kippur que els dos bàndols van ser capaços de donar una oportunitat a la pau. A Camp David, Sadat i Beguín van inaugurar una nova era per a la regió, en què Israel ja no havia de témer més agressions àrabs contra la seva existència. El pacte amb Egipte va reduir el conflicte a una disputa territorial entre estats sobirans, les fronteres dels quals estaven internacionalment reconegudes i que s’havien de respectar. L’estratègia israeliana anava encaminada a arribar acords amb els estats àrabs i deixar de banda la qüestió palestina. L’èxit d’Arafat recau en haver mantingut viva la centralitat del problema que patia el seu poble.

En aquesta situació adversa, els palestins van canviar d’estratègia. El 1988, Arafat va fer un pas endavant pel procés acceptant les resolucions 181 i 242 de l’ONU. A Alger l’OAP va abandonar la solució d’un únic estat per Palestina i adoptà el concepte de dos estats, per tant, de manera implícita es reconeixia l’existència de l’Estat jueu. A més, aquell mateix any, el rei Hussein de Jordània va anunciar que es desvinculava dels assumptes dels territoris palestins i transferia a l’OAP aquesta responsabilitat. L’impuls definitiu per avançar en el camí de la pau el va propiciar la primera intifada, els efectes de la Guerra del Golf i la dissolució de la Unió Soviètica, que portaren a la Conferència de Pau a Madrid i posteriorment, al procés d’Oslo.

El laborista, Isaac Rabin, va ser el primer mandatari israelià en fer una aposta atrevida de negociació amb els palestins. El resultat van ser els Acords d’Oslo, els quals significaren el reconeixement mutu del dret d’ambdós pobles a l’autodeterminació en dues parts diferenciades de Palestina. Les diferències restants s’haurien de solucionar per vies pacífiques. Amb aquest acord els palestins acceptaven la legitimitat de l’Estat jueu al 78% del territori. Com a contrapartida, i encara que no quedés escrit, els palestins obtindrien el 22% restant. En les negociacions posteriors a Oslo, concretament en l’acord sobre Gaza i Jericó, no es van veure satisfetes les expectatives palestines d’aconseguir la independència total i el reconeixement d’un Estat sobirà. Però a la pràctica Oslo va comportar una retirada parcial i controlada d’Israel dels territoris ocupats. En el transcurs dels dos anys posteriors es van produir avenços considerables. La lluita contra el terrorisme va començar a donar els seus fruits i es va autoritzar als palestins a tenir quotes d’autogovern cada vegada més grans, una tendència que aniria a l’alça amb l’Acord d’Oslo II de 1995. Els èxits que s’estaven aconseguint amb el procés de pau iniciat el 1993, explica en bona part, la reacció indiscriminada de la dreta israeliana i el posterior assassinat de Rabin. Ningú sap quin rumb hagués pogut prendre  Israel, però del que no ni ha cap dubte és que l’assassí de Rabin va aconseguir el seu objectiu: paralitzar el procés de pau.

Rabbín, Clinton i Arafat el 1993
Rabbín, Clinton i Arafat el 1993

Si bé el successor de Rabin, Shimon Peres, va dur a terme unes polítiques força criticades, sempre es mostrà partidari de continuar amb el full de ruta marcat pel seu antecessor. Els acords d’Oslo van fracassar, sobretot, perquè Israel, dirigit pel govern del Likud, no va respectar els compromisos de Rabin. Benjamin Netanyahu mai no va tenir la intenció de complir amb allò pactat a Oslo. Recolzat pels seus socis de govern, partits de dretes i ultra ortodoxos, no desitjava abandonar les terres bíbliques de Judea i Samaria, com tampoc no confiava amb els palestins per mantenir segur el seu país. Durant els tres anys de govern, del 1996 al 1999, el Likud va utilitzar qualsevol oportunitat per bloquejar les negociacions amb els palestins. Va ser per pressions americanes, que Netanyahu va acceptar el Protocol d’Hebron, el 1997, i l’Acord de Wye Plantation, el 1998.

El maig de 1999, en les eleccions legislatives, el poble israelià va apostar decididament per la pau elegint a Ehud Barak com a primer ministre. El seu propòsit era reviure el procés de pau aturat per la dreta israeliana. Un dels grans impediments per complir amb el seu objectiu va ser l’estratègia escollida. Primer va voler pactar amb el govern sirià per tal d’aconseguir una posició més forta davant d’uns palestins aïllats. Aquesta opció no va tenir èxit i només va aconseguir augmentar la desconfiança entre les dues parts. A més Barak no va complir amb la majoria d’acords compromesos i va impulsar  l‘expansió d’assentaments a Cisjordània. En la celebració de la cimera a Camp David del 2000 l’oferta de Barak tampoc no seria acceptada pels palestins. Els negociadors palestins van veure insuficient la solució formal i definitiva proposada pels israelians. Al finalitzar aquestes reunions el president Clinton i Barak van proclamar als quatre vents que no existia un soci palestí real que desitgés la pau.

Tampoc no van arribar a bon port les reunions del gener de 2001 a Taba, considerades d’històriques per les grans concessions que estaven disposats acceptar els dos bàndols. Malgrat tot, les dues parts novament no es van entendre. Davant d’aquesta situació, els palestins van apostar per inciar una segona intifada, incitada també pel polític israelià Ariel Sharon. En recórrer a la violència, els palestins van contribuir a la pèrdua de confiança, sense la qual cap progrés polític no és possible. Ara bé, els israelians tampoc hi havien ajudat gaire si tenim en compte l’ampliació constant dels assentaments a Cisjordània. L’arribada al poder d’Ariel Sharon amb les eleccions del 2001 va marcar la fi de tota negociació entre israelians i palestins. En el mateix moment que la intifada s’anava radicalitzant, Sharon va dur a terme una agenda política encaminada a enterrar els acords d’Oslo. Es tractava de dividir i aïllar els palestins i així reafirmar el control israelià a Cisjordània, negant al poble palestí la independència.

Durant els anys de la segona intifada i posteriorment, amb les tres guerres contra Hamàs a Gaza -2008, 2012 i 2014-, la situació sembla més desesperant que mai. Per una banda, a Israel hi ha un govern nacionalista i conservador recolzat per petits partits formats per colons i ultra religiosos que neguen l’existència del poble palestí o el seu dret a tenir un estat a Gaza i Cisjordània. Per altra banda, l’Autoritat Nacional Palestina, liderada per una elit molt acomodada amb l’status quo, fa més d’una dècada que no convoca eleccions nacionals i se la titlla sovint pel seu propi poble d’autoritària i corrupta.

Els àrabs i el israelians donen una gran importància al passat. En totes les negociacions, els dos bàndols pretenen reclamar legitimitats històriques. I és aquest passat el principal factor que frustra el futur d’una convivència pacífica entre els dos pobles. El passat d’Israel i les experiències que han viscut els jueus al llarg de la història han dificultat des de sempre una solució fàcil al conflicte. Des de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948, l’agenda política ha estat marcada pel trauma i preocupació de la seguretat física. Els primers líders israelians van governar amb perspectives pessimistes, gairebé fatalistes i la por als reptes que el territori els plantejava. Aquesta visió hostil de l’entorn on viuen ha dominat la societat israeliana fins avui en dia.

netan1
Mahmud Abbas i Binyamín Netanyahu, actuals líders de l’Autoritat Nacional Palestina i Israel respectivament

Per altra banda, el poble palestí ha donat sempre una gran importància a exigir el dret al retorn dels refugiats palestins. No tant per resoldre una situació injusta per a tota aquella gent que es va veure obligada a deixar les seves llars, sinó per motius simbòlics. Tots els historiadors estan d’acord en afirmar que els palestins han creat el nucli de la seva identitat amb la Nakba de 1948. Així doncs, tant palestins com israelians, arrosseguen traumes que eternitzen el conflicte. Ja no es tracta només d’una disputa territorial, sinó d’un enfrontament pels drets i la memòria. Com encerta en afirmar l’historiador israelià Shlomo Ben-Ami es tracta “de una lucha entre dos mitologías nacionalistas que reclaman el monopolio de la justicia y el martirio”. Irònicament els mateixos arguments emprats històricament pels jueus són utilitzats ara pels palestins. D’aquesta manera el poble palestí reclama un estat independent amb el mateix vocabulari que els sionistes van utilitzar anteriorment: «expulsió», «retorn», «exili» i «genocidi».

En aquest conflicte ningú no té el monopoli del patiment i el martiri, com tampoc hi ha una responsabilitat exclusiva per les atrocitats de la guerra. En un conflicte de més d’un segle de durada, tant jueus com àrabs han comès actes il·legítims i d’una violència extrema. Així mateix, els dos han caigut repetidament en l’error d’optar per solucions dràstiques, negant-se a acceptar les realitats canviants de la regió i adoptar unes polítiques que s’adeqüin a aquesta. Aspirar a la total satisfacció dels respectius somnis o dels presumptes drets de cada part només pot portar a la frustració i a la paralització del procés de pau. És per això, que el millor dels futurs possibles passarà per l’impuls d’apostes realistes, sense posar en perill l’existència de l’altre o afectant la identitat particular dels dos pobles. La solució final serà probablement considerada injusta per als palestins, ja que no admetrà el retorn de tots els refugiats a casa seva i l’Estat Palestí es construirà sobre el 22% de la Palestina històrica. Per altra banda, tampoc no agradarà a ni a l’ala més dura de la dreta israeliana ni a la majoria de grups religiosos, al considerar que s’està renunciant a la terra que els va entregar Déu. Aquests mals necessaris són imprescindibles per poder iniciar una nova etapa de pau i llibertat.

fi.jpg

La problemàtica de l’aigua a Cisjordània

Tots els experts del conflicte arabo-israelià estan d’acord en afirmar que hi ha cinc temes principals que s’hauran de tractar en un futura negociació de pau. La capitalitat de Jerusalem, la condició dels refugiats, la demarcació de fronteres, la seguretat dels dos estats i els assentaments jueus a Cisjordàna. En els darrers anys, són moltes les persones que comencen a assenyalar l’aigua com una qüestió igual d’important que totes les anteriors. Amb l’equip que vam viatjar a Palestina vam comprovar que sense cap mena de dubte, que pel futur de l’economia del país i especialment dels agricultors, l’aigua és un assumpte de primer ordre.

La majoria dels països de l’Orient Mitjà pateixen una escassetat constant d’aigua. La situació encara és més alarmant a Israel, Jordània i l’Autoritat Nacional Palestina, i està empitjorant a causa de la disminució de les reserves d’aigua utilitzable com a conseqüència de la contaminació i el canvi climàtic, així com el creixement demogràfic i la creixent demanda d’aigua. L’agricultura continua sent el principal motiu d’ús d’aigua tant a Israel com als Territoris Ocupats. La gran expansió que s’ha produït en el sector agrícola en es darrers anys, sobretot a Israel, ha incrementat la pressió sobre els recursos, especialment dels aqüífers.

La Guerra dels Sis Dies l’any 1967, va aportar a Israel el control d’importants recursos hídrics, per aquest motiu els acadèmics apunten l’accés a l’aigua com un factor determinant per analitzar aquest conflicte bèl·lic. Per altra banda, el manteniment de l’ocupació tant de Cisjordània com dels Alts del Golan s’explica en gran mesura per la gran quantitat d’aigua que hi ha en aquests territoris, especialment pel riu Jordà. A partir de 1967, Israel va establir a Cisjordània un règim d’ocupació militar que es va traduir en una legislació d’aquesta índole per a la població civil palestina. L’aigua és considerada pel govern d’Israel com una qüestió de seguretat, i és per això, que en els Territoris Ocupats la gestió de l’aigua queda en mans de l’autoritat militar israeliana, que des dels anys setanta regula sobre qüestions de caràcter civil.

Mapa del riu Jordà
Mapa del riu Jordà

En les últimes dècades la política de Tel Aviv ha estat marcada per l’objectiu d’assegurar el seu control sobre els Territoris Ocupats. En aquesta línia, ha establert restriccions molt dures per l’ús de l’aigua a la població palestina, al mateix temps que desvia grans quantitats de la mateixa cap a les diferents colònies jueves instal·lades per tot Cisjordània. Pel govern d’Israel, l’aigua segueix sent considerada una matèria estrictament militar per la seguretat del país. Tot i així, és evident que el control de l’aigua a les àrees ocupades constitueix un de les principals beneficis de l’ocupació.

Així doncs, és indiscutible que un dels principals grups afectats per aquest conflicte són els pagesos i pageses que tracten de conrear les seves terres a Cisjordàna. Les autoritats militars israelianes impedeixen constantment als palestins l’explotació de les aigües dels aqüífers. D’aquesta manera s’impedeix el desenvolupament d’una agricultura palestina que pugui arribar a competir amb la israeliana. El sector agrícola àrab es veu obligat a especialitzar-se en productes que no necessiten grans quantitats d’aigua, mentre que les colònies jueves no tenen cap dificultat en conrear fruites com el meló o la síndria.

Els pagesos que vam conèixer a la Vall del Jordà, una de les àrees on el problema de l’aigua és més evident, ens van explicar que molts d’ells van haver de deixar de plantar un dels productes més típics de la zona: els plàtans. Aquests necessiten molta aigua dolça, un recurs molt costós que proveeix la Companyia Israeliana d’Aigües. A més, la majoria afirmava que es veien obligats a deixar grans parcel·les de les seves terres sense cultivar per la falta d’aigua o el seu cost. L’autoritat militar israeliana rarament concedeix als palestins de l’Àrea C – el 60% de Cisjordània – crear els seus propis pous d’aigua i en el cas que ho facin sense autorització els militars tenen el dret a destruir-lo. La situació és una mica diferent a l’Àrea A. El procés per obtenir permisos pot durar de 3 a 4 anys i el palestí interessat necessita passar tota mena d’obstacles burocràtics per obtenir l’aprovació de: l’Autoritat israeliana d’Antiguitats, l’Administració civil israeliana, el Ministeri d’Agricultura israelià, l’Autoritat israeliana d’Aigües i l’Autoritat israeliana d’Electricitat. Una empresa pràcticament impossible.

Les dificultats provocades per la restricció a l’accés de l’aigua van més enllà del sector agrícola, i ara afecta també les necessitats bàsiques d’una població palestina que no para de créixer. A tota ciutat paletina el visitant pot veure els terrats plens de tancs d’aigua, els quals són utilitzats per recollir l’aigua de la pluja i poder-la utilitzar per usos domèstics. L’ocupació implica afavorir el consum dels colons, encara que això suposi una reducció de l’aprovisionament pels palestins. Els cinc-cents mil colons israelians que habiten a Cisjordània fan servir sis vegades més aigua que els dos milions i mig de palestins que hi viuen. Resoldre el problema de l’escassetat d’aigua d’un país a costa d’un altre que comparteix una font d’aigua comuna és inacceptable i només augmentarà les tensions i les dificultats per arribar a un futur acord de pau.

terrat
Tancs d’aigua en els terrats de Ramal·lah

Hebron, la ciutat fantasma

La població d’Hebron està de celebració. Fa dues setmanes el poble palestí va guanyar una nova batalla entre l’Unesco i Israel en el marc de la guerra diplomàtica entre palestins i israelians. Reunit a Cracòvia, el Comitè de patrimoni mundial de l’agència d’Educació, Ciència i Cultura de l’ONU va votar a favor d’una proposta palestina segons la qual el casc històric d’Hebron – incloent el que per als jueus és la Tomba dels Patriarques i per als musulmans la Mesquita d’Ibrahim – és patrimoni mundial de Palestina i “zona protegida amb un valor universal excepcional”.

Fruït d’aquesta petita victòria palestina es respirava entre els seus habitants una mica més d’alegria en una de les ciutats més tristes del país i que pateix amb duresa l’ocupació d’Israel. Tot i així, el que més sorprèn a qualsevol persona que visiti Hebron és la desproporcionada presència militar israeliana i els nombrosos carrers desèrtics del centre històric amb les seves botigues tancades des de fa més d’una dècada.

Hebron va ser durant segles una de les poblacions més dinàmiques i riques de la zona, però el conflicte araboisraelià va acabar amb la seva prosperitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel la ciutat ha estat en disputa pels dos pobles, tenint com a punt d’inflexió el tràgic atac terrorista d’un fonamentalista jueu a la mesquita d’Ibrahim l’any 1994. Després de l’atac, la vida dels ciutadans d’Hebron va empitjorar dramàticament. mentre que les dotze colònies jueves que envolten Hebron s’expandiren.

Segurament Hebron és la ciutat més complexa de les que he visitat fins ara. El que un dia va ser un casc antic amb un mercat alegre i ple de vida, avui en dia no és més que un barri semiabandonat. Els seus habitants no poden evitar transmetre el seu odi cap als jueus cada vegada que dirigeixen la paraula a un estranger. Sovint t’expliquen històries desagradables que els han fet patir a ells o als seus familiars els soldats israelians. Els palestins estan sotmesos a moltes restriccions de moviment al centre de la ciutat.

mercat buit
Antic carrer principal d’Hebron, ara buit i amb totes les botigues tancades

A més a més, gran part dels carrerons més concorreguts estan coberts per una tanca de metall protectora per evitar que els colons els llencin pedres des de les seves cases. Després d’instal·lar la tanca, ens ha explicat un venedor de sucs de fruita, els jueus els van començar a llançar lleixiu, ous i excrements. Per altra banda, els edificis on hi viuen àrabs i que estan situats davant dels jueus serveixen també de diana i per aquesta raó, tenen les seves finestres i balcons protegits amb fortes tanques de metall. Alguns veïns diuen que fa uns anys els van arribar a llançar còctels Molotov. L’exèrcit israelià, en general, no posa cap tipus d’impediment a la violència dels colons. Tot i així, tenen el dret a detenir i fins i tot disparar a qualsevol palestí sospitós de cometre el més mínim atac cap als seus veïns jueus.

Davant d’aquest situació, molts palestins han decidit marxar ja que creuen que és impossible viure al centre de la ciutat. L’èxode massiu i les estrictes mesures de seguretat dels militars israelians han provocat que la majoria de les botigues del centre històric estiguin tancades i els seus carrers buits. És per això, que els antics habitants d’Hebron la coneixen amb el sobrenom de ciutat fantasma.

Per altra banda, Israel i els habitants jueus d’Hebron presenten al visitant un discurs molt diferent. Justifiquen la forta presència de militars (quatre soldats per cada ciutadà israelià) per la violència àrab. La seva visió del conflicte és presentada a través de diferents panells i grafitis. Per exemple, un de les històries explica que: “Gadi i Dina Levi Hy van ser assassinats aquí per un terrorista el dia 15 de maig de 2003. A la tarda de Shabbat, Gadi i Dina Levi, una parella que espera el naixement del seu primer fill, està de camí per resar a La Cova dels Patriarques i Matriarques. Com qualsevol altre Shabbat, els nens juguen al pati local. Un terrorista disfressat, amb un cinturó explosiu, creua el carrer per matar els nens i un soldat li crida perquè s’aturi. El terrorista decideix canviar el seu objectiu: salta a Gadi i Dina i activa els explosius. Gadi i Dina van ser assassinats per una bomba que va ser designada per matar a desenes de nens. La seva memòria no serà oblidada dels nostres cors”.

dina i gadi
Panell explicant la mort de la Dina i el Gadi

El Campament de la llibertat Al-Samud, un exemple de resistència palestina

Han passat ja cinc dies des de que vaig arribar a Palestina. No ha sigut fàcil trobar un moment tranquil i amb Internet per poder-vos escriure. Aquests últims dies no hem parat! Si tot va bé, en els pròxims dies tindré la possibilitat d’explicar-vos que hem estat fent aquesta primera setmana de viatge.

M’agradaria començar el post d’avui aclarint que hem vingut a fer a Palestina. L’objectiu és obtenir una visió més completa de la realitat que es viu a Cisjordània. Es tracta de dues setmanes que inclouen la reflexió, l’anàlisi dels problemes i el coneixement directe d’aquests per boca de les diferents comunitats que ens acullen. A la tornada, l’experiència no s’acaba, ja que el nostre equip difondrà tot allò après a través dels materials recollits en el viatge. El més important d’aquests, serà la gravació d’un vídeo documentant en el que s’exposarà la situació del poble palestí en les diferents poblacions que haurem viatjat.

Des de l’Associació Catalana per la Pau i Palestinian Farmers Union ens han proposat com a tema central d’aquest vídeo les dificultats que es troben els pagesos per accedir a la seva terra en l’Area C. Per comprendre millor que és l’Area C i què és el que implica haurem de fer un breu repàs històric del conflicte.

Amb els acords d’Oslo entre israelians i palestins, Cisjordània va ser dividida en tres àrees sota diferents jurisdiccions. L’àrea A representa aproximadament el 18% de Cisjordània i, comprèn la major part de les zones urbanes palestines i està sota el control total de l’Autoritat Nacional Palestina. L’àrea B cobreix aproximadament el 22% de Cisjordània i inclou la majoria de les  zones rurals palestines. El control civil d’aquest territori està sota la jurisdicció palestina, però el control de la seguretat és compartit per les autoritats palestines i israelianes. La zona C comprèn el 60% de Cisjordània i es troba sota el control total d’Israel. L’Autoritat Palestina només és responsable de l’educació i la sanitat. Els militars israelians utilitzen l’àrea per a les seves pròpies necessitats: pràctiques militars, explotació de les terres més fèrtils o el control gairebé complet de l’aigua, un bé escàs i vital pel desenvolupament de l’agricultura palestina. A més a més prohibeixen sovint la construcció de noves cases en certes àrees, dificultant l’expansió de les ciutats i pobles de Palestina. Tots els palestins de l’àrea C estan sota la llei militar mentre que els colons israelians pel dret civil d’Israel.

palestine_oslo_areas
Mapa de Cisjordània diferenciant els tres tipus de jurisdiccions A, B i C

Dimarts, vam ser testimonis d’un dels molts casos de resistència pacífica que està organitzant el poble palestí amb ajuda d’activistes internacionals, així com jueus d’arreu del món. L’autoanomenat ‘Campament de la llibertat Al-Samud’, a l’antic poble de Sarura en el districte d’Hebron, intenta reivindicar i recuperar l’antiga població palestina que vivia en aquest territori i que va ser expulsada en mans de l’exèrcit d’Israel entre els anys 1980 i 1998. Els organitzadors tenen com objectiu “mantenir el campament fins que les famílies puguin tornar a casa seva”. Els activistes treballen junts per recuperar terres que consideren palestines, reconstruir les cases ancestrals, rehabilitar els antics pous, i millorar les condicions de vida dels vilatans.

Fins ara, el campament ha estat dues vegades assaltat per soldats israelians. L’exèrcit israelià ha arribat a demolir les carpes que havien estat erigides pels activistes i confiscat la major part dels objectes que hi havia. Davant d’aquesta situació, els activistes han decidit canviar d’estratègia, concentrant-se en la rehabilitació de les coves que hi ha a la zona en les quals els palestins puguin viure. La idea té un objectiu evident, en lloc de construir nous habitatges, que són fàcilment desmantellats per l’exèrcit israelià, la naturalesa de les coves fa que siguin difícilment destruïdes.

Fins a dia d’avui els activistes han aconseguit rehabilitar dues coves i estan treballant en una de nova. A més a més, la setmana passada van començar a plantar oliveres i altres tipus d’arbres per demostrar, encara més, la seva intenció de continuar vivint en el territori. El problema principal des del punt de vista israelià és l’existència d’una colònia jueva a menys d’un quilòmetre de distancia de les coves i que ells creuen que amenaça la seva seguretat. Només el temps dirà si aquesta petita iniciativa palestina i internacional podrà finalment aconseguir el seu objectiu final, romandre en un territori que consideren seu i que això sigui acceptat per Israel.

Per acabar, us deixo el link del grup de Facebook que té el Campament de la llibertat Al-Samud per si esteu interessats en seguir la feina del dia a dia d’aquest grup d’activistes: https://goo.gl/DRKmPb

equìp
Foto de grup del viatge a Jerusalem Est. De dreta a esquerra: en Miguel, l’Isaac, la Sílvia i jo mateix.

Pròxima destinació: Palestina

Bon dia a tots i a totes!

fotoblog

Sóc en Xavier Ruiz i aquest any seré la persona becada per l’Ajuntament d’Alella per participar en una estada solidària i de cooperació. A diferència dels anys anteriors, en els quals s’anava a llatinoamèrica, aquest estiu la destinació escollida ha estat Palestina. Coneguda universalment com a Terra Santa, la terra promesa, en disputa durant segles per les principals religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l’islam. Territori situat entre el Riu Jordà i el Mar Mediterrani, en conflicte durant segles i segles, i que avui dia continua essent una de les zones més calentes del món.

Primer de tot, m’agradaria agrair a l’Ajuntament d’Alella per donar-me l’oportunitat de poder conèixer d’una manera única un país i un poble pel què fa anys hi tinc un gran interès. Estic segur que sabré aprofitar l’experiència i que de ben segur no oblidaré mai.

La meva primera curiositat per aquesta part del món es pot entendre amb els meus estudis a la universitat d’Història i Ciències Polítiques. Però no va ser fins el 2012, arrel d’un viatge amb la meva família a Israel i Cisjordània, que va despertar en mi un gran interès pel conflicte àraboisraelià. Des d’aquell any he seguit de ben a prop l’actualitat de la regió amb diaris israelians i àrabs (en anglès), així com assajos escrits per experts en la matèria.

L’any següent, el 2013, vaig decidir apuntar-me en un voluntariat a un Kibbutz. Durant més de dos mesos vaig estar treballant a Yotvata, un petit poble situat al bell mig del desert del Negev. Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer i relacionar-me amb israelians i entendre el seu – no sempre homogeni – punt de vista del conflicte. Aprofitant que estava a la zona, vaig tornar a visitar Cisjordània i per primera vegada Jordània.

El 2014 em vaig apuntar a una excavació arqueològica amb una universitat alemanya que col·laborava amb una d’israeliana. Malauradament, degut al conflicte armat entre Hamàs i Israel aquell any no hi vaig poder anar perquè no es va celebrar. Tot i aquest petit entrebanc, la meva passió per la zona ha continuat fins avui en dia. El 2015 vaig escriure el meu Treball Final de Grau sobre el procés de pau entre palestins i israelians del 1987 al 2001. Aquest any, en el qual he estat cursant un Màster en Relacions Internacionals, he decidit escriure la tesi, un altre cop, sobre la regió. En particular, he analitzat els esforços de la Unió Europea per persuadir o pressionar Israel a seguir el camí cap a la pau amb els palestins i aconseguir la solució dels dos estats.

Com en els anys anteriors, el projecte a Palestina està organitzat per l’Associació Catalana per la Pau (ACP), juntament amb la Palestinian Farmers Union (PFU). Aquesta darrera, és una organització no governamental que treballa donant suport als agricultors i agricultores palestins. El seu principal objectiu és recolzar les cooperatives agrícoles per defensar els seus drets.

A la brigada m’acompanyaran la Sílvia, de Vilanova i la Geltrú, l’Isaac, de Sitges i el Miguel, de Madrid. Tots quatre tindrem l’oportunitat de reunir-nos amb els líders de la PFU i diverses cooperatives de Jenin, Hebron, Ramallah i Tulkarem, on ens exposaran casos concrets de la situació de vulneració del dret a la terra per part de l’estat d’Israel. També ens reunirem amb altres organitzacions palestines, com per exemple, grups de dones i sindicats.

Ja us ho aniré explicant…

Xavier Ruiz

Tornem a casa amb un trosset de Colòmbia amb nosaltres

Ja estem al final de la brigada. Tornem més riques – sentimentalment i mentalment – que quan vam arribar. També cansades, però agraïdes per l’experiència que hem pogut viure gràcies a la cooperació i a l’ajuda de l’Ajuntament d’Alella.

En el recorregut que hem estat fent durant dues setmanes per la regió del Caquetà, Meta i Guaviare hem tingut l’oportunitat de conèixer persones excepcionals. Començant pel grup que vam formar amb els companys de l’ACP, els acompanyants d’IAP i DHOC, junt amb més persones de la regió que es van sumar a la ruta.

IMG_4669
Part del grup a Caño Cristales

Aquest viatge ens ha descobert l’altra Colòmbia, la que poques persones coneixen. Una zona molt rica en natura, flora i fauna, on es van establir aquelles comunitats que fa uns 50-60 anys van ser forçades a desplaçar-se per la guerra. Hem conviscut amb els camperols que, malgrat tenir dificultats per subsistir, ens ho han ofert tot. Hem pogut viure de primera mà com s’han organitzat i com lluiten per poder tenir unes condicions de vida dignes. Reivindiquen que deixin de titllar-los de guerrillers pel simple fet de viure en una zona que ha patit – o pateix – un conflicte armat. Ells simplement són camperols que volen seguir treballant la terra de manera que se’ls reconegui com a tals i, per tant, que les terres no es privatitzin en favor de grans terratinents o multinacionals.

IMG_4695
Pedagogia per la Pau a La Cristalina

Saben que la signatura del procés de Pau no és més que un primer esglaó de tota la lluita – social – que tenen per davant. D’altra banda, ens ha sobtat veure que, tot i ser el grup a qui més ‘‘afecta’’ aquests acords que s’estan debatent a l’Havana, són els qui estan més desinformats. Per això és molt important la labor pedagògica que moltes organitzacions com Caguanvive, el grup Labrando por la Paz o la fundació DHOC, entre d’altres, realitzen als foros per la Pau als que hem assistit.

Els últims quatre dies que hem passat a Bogotà han estat per descansar i alhora per acomiadar-nos poc a poc de la petita família que vam formar.

Per acabar, podem dir que un dels aspectes més significatius per a nosaltres ha estat trencar amb els prejudicis que es tenen sobre Colòmbia, per culpa de la desinformació – i/o manipulació – que arriba a la nostra societat.  Per exemple, en quant al tema de la coca, hem pogut veure i entendre que els camperols són els qui la cultiven, però no són pas narcotraficants. Ells cultiven la planta – cultiu d’ús il·lícit i no cultiu il·lícit – i que si ho fan és per necessitat i perquè no tenen una alternativa equivalent. Un camp de yuca, plàtan o  arròs no els permet mantenir-se ja que comercialitzar-lo surt més car que la pròpia producció. Per això és important el diàleg amb el govern i que s’ofereixin garanties perquè puguin canviar aquest tipus de cultius.

DCIM104GOPRO
Part del grup de ruta cap a Caño Cristales

Donem les gràcies als acompanyants IAP, DHOC, i Associacions que ens han acollit. En especial nombrem a Nerea Rodríguez i Iñigo Andonegi (d’IAP), Ricardo i Aparicio García (DHOC), Pablo i Oscar (Ecoamem), Ferney Pinto, Don Carlos Rodríguez, Mario i Andrés.

Júlia i Gisela