La problemàtica de l’aigua a Cisjordània

Tots els experts del conflicte arabo-israelià estan d’acord en afirmar que hi ha cinc temes principals que s’hauran de tractar en un futura negociació de pau. La capitalitat de Jerusalem, la condició dels refugiats, la demarcació de fronteres, la seguretat dels dos estats i els assentaments jueus a Cisjordàna. En els darrers anys, són moltes les persones que comencen a assenyalar l’aigua com una qüestió igual d’important que totes les anteriors. Amb l’equip que vam viatjar a Palestina vam comprovar que sense cap mena de dubte, que pel futur de l’economia del país i especialment dels agricultors, l’aigua és un assumpte de primer ordre.

La majoria dels països de l’Orient Mitjà pateixen una escassetat constant d’aigua. La situació encara és més alarmant a Israel, Jordània i l’Autoritat Nacional Palestina, i està empitjorant a causa de la disminució de les reserves d’aigua utilitzable com a conseqüència de la contaminació i el canvi climàtic, així com el creixement demogràfic i la creixent demanda d’aigua. L’agricultura continua sent el principal motiu d’ús d’aigua tant a Israel com als Territoris Ocupats. La gran expansió que s’ha produït en el sector agrícola en es darrers anys, sobretot a Israel, ha incrementat la pressió sobre els recursos, especialment dels aqüífers.

La Guerra dels Sis Dies l’any 1967, va aportar a Israel el control d’importants recursos hídrics, per aquest motiu els acadèmics apunten l’accés a l’aigua com un factor determinant per analitzar aquest conflicte bèl·lic. Per altra banda, el manteniment de l’ocupació tant de Cisjordània com dels Alts del Golan s’explica en gran mesura per la gran quantitat d’aigua que hi ha en aquests territoris, especialment pel riu Jordà. A partir de 1967, Israel va establir a Cisjordània un règim d’ocupació militar que es va traduir en una legislació d’aquesta índole per a la població civil palestina. L’aigua és considerada pel govern d’Israel com una qüestió de seguretat, i és per això, que en els Territoris Ocupats la gestió de l’aigua queda en mans de l’autoritat militar israeliana, que des dels anys setanta regula sobre qüestions de caràcter civil.

Mapa del riu Jordà
Mapa del riu Jordà

En les últimes dècades la política de Tel Aviv ha estat marcada per l’objectiu d’assegurar el seu control sobre els Territoris Ocupats. En aquesta línia, ha establert restriccions molt dures per l’ús de l’aigua a la població palestina, al mateix temps que desvia grans quantitats de la mateixa cap a les diferents colònies jueves instal·lades per tot Cisjordània. Pel govern d’Israel, l’aigua segueix sent considerada una matèria estrictament militar per la seguretat del país. Tot i així, és evident que el control de l’aigua a les àrees ocupades constitueix un de les principals beneficis de l’ocupació.

Així doncs, és indiscutible que un dels principals grups afectats per aquest conflicte són els pagesos i pageses que tracten de conrear les seves terres a Cisjordàna. Les autoritats militars israelianes impedeixen constantment als palestins l’explotació de les aigües dels aqüífers. D’aquesta manera s’impedeix el desenvolupament d’una agricultura palestina que pugui arribar a competir amb la israeliana. El sector agrícola àrab es veu obligat a especialitzar-se en productes que no necessiten grans quantitats d’aigua, mentre que les colònies jueves no tenen cap dificultat en conrear fruites com el meló o la síndria.

Els pagesos que vam conèixer a la Vall del Jordà, una de les àrees on el problema de l’aigua és més evident, ens van explicar que molts d’ells van haver de deixar de plantar un dels productes més típics de la zona: els plàtans. Aquests necessiten molta aigua dolça, un recurs molt costós que proveeix la Companyia Israeliana d’Aigües. A més, la majoria afirmava que es veien obligats a deixar grans parcel·les de les seves terres sense cultivar per la falta d’aigua o el seu cost. L’autoritat militar israeliana rarament concedeix als palestins de l’Àrea C – el 60% de Cisjordània – crear els seus propis pous d’aigua i en el cas que ho facin sense autorització els militars tenen el dret a destruir-lo. La situació és una mica diferent a l’Àrea A. El procés per obtenir permisos pot durar de 3 a 4 anys i el palestí interessat necessita passar tota mena d’obstacles burocràtics per obtenir l’aprovació de: l’Autoritat israeliana d’Antiguitats, l’Administració civil israeliana, el Ministeri d’Agricultura israelià, l’Autoritat israeliana d’Aigües i l’Autoritat israeliana d’Electricitat. Una empresa pràcticament impossible.

Les dificultats provocades per la restricció a l’accés de l’aigua van més enllà del sector agrícola, i ara afecta també les necessitats bàsiques d’una població palestina que no para de créixer. A tota ciutat paletina el visitant pot veure els terrats plens de tancs d’aigua, els quals són utilitzats per recollir l’aigua de la pluja i poder-la utilitzar per usos domèstics. L’ocupació implica afavorir el consum dels colons, encara que això suposi una reducció de l’aprovisionament pels palestins. Els cinc-cents mil colons israelians que habiten a Cisjordània fan servir sis vegades més aigua que els dos milions i mig de palestins que hi viuen. Resoldre el problema de l’escassetat d’aigua d’un país a costa d’un altre que comparteix una font d’aigua comuna és inacceptable i només augmentarà les tensions i les dificultats per arribar a un futur acord de pau.

terrat
Tancs d’aigua en els terrats de Ramal·lah
Anuncis