Reflexions sobre la pau a Palestina

mans

La història del conflicte ha demostrat que les victòries militars d’Israel contra els exèrcits àrabs mai han propiciat la pau. Les tres primeres dècades del conflicte àrab-israelià van estar marcades pels enfrontaments armats, la immobilitat israeliana i la negativa àrab a reconèixer l’existència d’Israel. No va ser fins a la guerra de Yom Kippur que els dos bàndols van ser capaços de donar una oportunitat a la pau. A Camp David, Sadat i Beguín van inaugurar una nova era per a la regió, en què Israel ja no havia de témer més agressions àrabs contra la seva existència. El pacte amb Egipte va reduir el conflicte a una disputa territorial entre estats sobirans, les fronteres dels quals estaven internacionalment reconegudes i que s’havien de respectar. L’estratègia israeliana anava encaminada a arribar acords amb els estats àrabs i deixar de banda la qüestió palestina. L’èxit d’Arafat recau en haver mantingut viva la centralitat del problema que patia el seu poble.

En aquesta situació adversa, els palestins van canviar d’estratègia. El 1988, Arafat va fer un pas endavant pel procés acceptant les resolucions 181 i 242 de l’ONU. A Alger l’OAP va abandonar la solució d’un únic estat per Palestina i adoptà el concepte de dos estats, per tant, de manera implícita es reconeixia l’existència de l’Estat jueu. A més, aquell mateix any, el rei Hussein de Jordània va anunciar que es desvinculava dels assumptes dels territoris palestins i transferia a l’OAP aquesta responsabilitat. L’impuls definitiu per avançar en el camí de la pau el va propiciar la primera intifada, els efectes de la Guerra del Golf i la dissolució de la Unió Soviètica, que portaren a la Conferència de Pau a Madrid i posteriorment, al procés d’Oslo.

El laborista, Isaac Rabin, va ser el primer mandatari israelià en fer una aposta atrevida de negociació amb els palestins. El resultat van ser els Acords d’Oslo, els quals significaren el reconeixement mutu del dret d’ambdós pobles a l’autodeterminació en dues parts diferenciades de Palestina. Les diferències restants s’haurien de solucionar per vies pacífiques. Amb aquest acord els palestins acceptaven la legitimitat de l’Estat jueu al 78% del territori. Com a contrapartida, i encara que no quedés escrit, els palestins obtindrien el 22% restant. En les negociacions posteriors a Oslo, concretament en l’acord sobre Gaza i Jericó, no es van veure satisfetes les expectatives palestines d’aconseguir la independència total i el reconeixement d’un Estat sobirà. Però a la pràctica Oslo va comportar una retirada parcial i controlada d’Israel dels territoris ocupats. En el transcurs dels dos anys posteriors es van produir avenços considerables. La lluita contra el terrorisme va començar a donar els seus fruits i es va autoritzar als palestins a tenir quotes d’autogovern cada vegada més grans, una tendència que aniria a l’alça amb l’Acord d’Oslo II de 1995. Els èxits que s’estaven aconseguint amb el procés de pau iniciat el 1993, explica en bona part, la reacció indiscriminada de la dreta israeliana i el posterior assassinat de Rabin. Ningú sap quin rumb hagués pogut prendre  Israel, però del que no ni ha cap dubte és que l’assassí de Rabin va aconseguir el seu objectiu: paralitzar el procés de pau.

Rabbín, Clinton i Arafat el 1993
Rabbín, Clinton i Arafat el 1993

Si bé el successor de Rabin, Shimon Peres, va dur a terme unes polítiques força criticades, sempre es mostrà partidari de continuar amb el full de ruta marcat pel seu antecessor. Els acords d’Oslo van fracassar, sobretot, perquè Israel, dirigit pel govern del Likud, no va respectar els compromisos de Rabin. Benjamin Netanyahu mai no va tenir la intenció de complir amb allò pactat a Oslo. Recolzat pels seus socis de govern, partits de dretes i ultra ortodoxos, no desitjava abandonar les terres bíbliques de Judea i Samaria, com tampoc no confiava amb els palestins per mantenir segur el seu país. Durant els tres anys de govern, del 1996 al 1999, el Likud va utilitzar qualsevol oportunitat per bloquejar les negociacions amb els palestins. Va ser per pressions americanes, que Netanyahu va acceptar el Protocol d’Hebron, el 1997, i l’Acord de Wye Plantation, el 1998.

El maig de 1999, en les eleccions legislatives, el poble israelià va apostar decididament per la pau elegint a Ehud Barak com a primer ministre. El seu propòsit era reviure el procés de pau aturat per la dreta israeliana. Un dels grans impediments per complir amb el seu objectiu va ser l’estratègia escollida. Primer va voler pactar amb el govern sirià per tal d’aconseguir una posició més forta davant d’uns palestins aïllats. Aquesta opció no va tenir èxit i només va aconseguir augmentar la desconfiança entre les dues parts. A més Barak no va complir amb la majoria d’acords compromesos i va impulsar  l‘expansió d’assentaments a Cisjordània. En la celebració de la cimera a Camp David del 2000 l’oferta de Barak tampoc no seria acceptada pels palestins. Els negociadors palestins van veure insuficient la solució formal i definitiva proposada pels israelians. Al finalitzar aquestes reunions el president Clinton i Barak van proclamar als quatre vents que no existia un soci palestí real que desitgés la pau.

Tampoc no van arribar a bon port les reunions del gener de 2001 a Taba, considerades d’històriques per les grans concessions que estaven disposats acceptar els dos bàndols. Malgrat tot, les dues parts novament no es van entendre. Davant d’aquesta situació, els palestins van apostar per inciar una segona intifada, incitada també pel polític israelià Ariel Sharon. En recórrer a la violència, els palestins van contribuir a la pèrdua de confiança, sense la qual cap progrés polític no és possible. Ara bé, els israelians tampoc hi havien ajudat gaire si tenim en compte l’ampliació constant dels assentaments a Cisjordània. L’arribada al poder d’Ariel Sharon amb les eleccions del 2001 va marcar la fi de tota negociació entre israelians i palestins. En el mateix moment que la intifada s’anava radicalitzant, Sharon va dur a terme una agenda política encaminada a enterrar els acords d’Oslo. Es tractava de dividir i aïllar els palestins i així reafirmar el control israelià a Cisjordània, negant al poble palestí la independència.

Durant els anys de la segona intifada i posteriorment, amb les tres guerres contra Hamàs a Gaza -2008, 2012 i 2014-, la situació sembla més desesperant que mai. Per una banda, a Israel hi ha un govern nacionalista i conservador recolzat per petits partits formats per colons i ultra religiosos que neguen l’existència del poble palestí o el seu dret a tenir un estat a Gaza i Cisjordània. Per altra banda, l’Autoritat Nacional Palestina, liderada per una elit molt acomodada amb l’status quo, fa més d’una dècada que no convoca eleccions nacionals i se la titlla sovint pel seu propi poble d’autoritària i corrupta.

Els àrabs i el israelians donen una gran importància al passat. En totes les negociacions, els dos bàndols pretenen reclamar legitimitats històriques. I és aquest passat el principal factor que frustra el futur d’una convivència pacífica entre els dos pobles. El passat d’Israel i les experiències que han viscut els jueus al llarg de la història han dificultat des de sempre una solució fàcil al conflicte. Des de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948, l’agenda política ha estat marcada pel trauma i preocupació de la seguretat física. Els primers líders israelians van governar amb perspectives pessimistes, gairebé fatalistes i la por als reptes que el territori els plantejava. Aquesta visió hostil de l’entorn on viuen ha dominat la societat israeliana fins avui en dia.

netan1
Mahmud Abbas i Binyamín Netanyahu, actuals líders de l’Autoritat Nacional Palestina i Israel respectivament

Per altra banda, el poble palestí ha donat sempre una gran importància a exigir el dret al retorn dels refugiats palestins. No tant per resoldre una situació injusta per a tota aquella gent que es va veure obligada a deixar les seves llars, sinó per motius simbòlics. Tots els historiadors estan d’acord en afirmar que els palestins han creat el nucli de la seva identitat amb la Nakba de 1948. Així doncs, tant palestins com israelians, arrosseguen traumes que eternitzen el conflicte. Ja no es tracta només d’una disputa territorial, sinó d’un enfrontament pels drets i la memòria. Com encerta en afirmar l’historiador israelià Shlomo Ben-Ami es tracta “de una lucha entre dos mitologías nacionalistas que reclaman el monopolio de la justicia y el martirio”. Irònicament els mateixos arguments emprats històricament pels jueus són utilitzats ara pels palestins. D’aquesta manera el poble palestí reclama un estat independent amb el mateix vocabulari que els sionistes van utilitzar anteriorment: «expulsió», «retorn», «exili» i «genocidi».

En aquest conflicte ningú no té el monopoli del patiment i el martiri, com tampoc hi ha una responsabilitat exclusiva per les atrocitats de la guerra. En un conflicte de més d’un segle de durada, tant jueus com àrabs han comès actes il·legítims i d’una violència extrema. Així mateix, els dos han caigut repetidament en l’error d’optar per solucions dràstiques, negant-se a acceptar les realitats canviants de la regió i adoptar unes polítiques que s’adeqüin a aquesta. Aspirar a la total satisfacció dels respectius somnis o dels presumptes drets de cada part només pot portar a la frustració i a la paralització del procés de pau. És per això, que el millor dels futurs possibles passarà per l’impuls d’apostes realistes, sense posar en perill l’existència de l’altre o afectant la identitat particular dels dos pobles. La solució final serà probablement considerada injusta per als palestins, ja que no admetrà el retorn de tots els refugiats a casa seva i l’Estat Palestí es construirà sobre el 22% de la Palestina històrica. Per altra banda, tampoc no agradarà a ni a l’ala més dura de la dreta israeliana ni a la majoria de grups religiosos, al considerar que s’està renunciant a la terra que els va entregar Déu. Aquests mals necessaris són imprescindibles per poder iniciar una nova etapa de pau i llibertat.

fi.jpg

Anuncis