Hebron, la ciutat fantasma

La població d’Hebron està de celebració. Fa dues setmanes el poble palestí va guanyar una nova batalla entre l’Unesco i Israel en el marc de la guerra diplomàtica entre palestins i israelians. Reunit a Cracòvia, el Comitè de patrimoni mundial de l’agència d’Educació, Ciència i Cultura de l’ONU va votar a favor d’una proposta palestina segons la qual el casc històric d’Hebron – incloent el que per als jueus és la Tomba dels Patriarques i per als musulmans la Mesquita d’Ibrahim – és patrimoni mundial de Palestina i “zona protegida amb un valor universal excepcional”.

Fruït d’aquesta petita victòria palestina es respirava entre els seus habitants una mica més d’alegria en una de les ciutats més tristes del país i que pateix amb duresa l’ocupació d’Israel. Tot i així, el que més sorprèn a qualsevol persona que visiti Hebron és la desproporcionada presència militar israeliana i els nombrosos carrers desèrtics del centre històric amb les seves botigues tancades des de fa més d’una dècada.

Hebron va ser durant segles una de les poblacions més dinàmiques i riques de la zona, però el conflicte araboisraelià va acabar amb la seva prosperitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel la ciutat ha estat en disputa pels dos pobles, tenint com a punt d’inflexió el tràgic atac terrorista d’un fonamentalista jueu a la mesquita d’Ibrahim l’any 1994. Després de l’atac, la vida dels ciutadans d’Hebron va empitjorar dramàticament. mentre que les dotze colònies jueves que envolten Hebron s’expandiren.

Segurament Hebron és la ciutat més complexa de les que he visitat fins ara. El que un dia va ser un casc antic amb un mercat alegre i ple de vida, avui en dia no és més que un barri semiabandonat. Els seus habitants no poden evitar transmetre el seu odi cap als jueus cada vegada que dirigeixen la paraula a un estranger. Sovint t’expliquen històries desagradables que els han fet patir a ells o als seus familiars els soldats israelians. Els palestins estan sotmesos a moltes restriccions de moviment al centre de la ciutat.

mercat buit
Antic carrer principal d’Hebron, ara buit i amb totes les botigues tancades

A més a més, gran part dels carrerons més concorreguts estan coberts per una tanca de metall protectora per evitar que els colons els llencin pedres des de les seves cases. Després d’instal·lar la tanca, ens ha explicat un venedor de sucs de fruita, els jueus els van començar a llançar lleixiu, ous i excrements. Per altra banda, els edificis on hi viuen àrabs i que estan situats davant dels jueus serveixen també de diana i per aquesta raó, tenen les seves finestres i balcons protegits amb fortes tanques de metall. Alguns veïns diuen que fa uns anys els van arribar a llançar còctels Molotov. L’exèrcit israelià, en general, no posa cap tipus d’impediment a la violència dels colons. Tot i així, tenen el dret a detenir i fins i tot disparar a qualsevol palestí sospitós de cometre el més mínim atac cap als seus veïns jueus.

Davant d’aquest situació, molts palestins han decidit marxar ja que creuen que és impossible viure al centre de la ciutat. L’èxode massiu i les estrictes mesures de seguretat dels militars israelians han provocat que la majoria de les botigues del centre històric estiguin tancades i els seus carrers buits. És per això, que els antics habitants d’Hebron la coneixen amb el sobrenom de ciutat fantasma.

Per altra banda, Israel i els habitants jueus d’Hebron presenten al visitant un discurs molt diferent. Justifiquen la forta presència de militars (quatre soldats per cada ciutadà israelià) per la violència àrab. La seva visió del conflicte és presentada a través de diferents panells i grafitis. Per exemple, un de les històries explica que: “Gadi i Dina Levi Hy van ser assassinats aquí per un terrorista el dia 15 de maig de 2003. A la tarda de Shabbat, Gadi i Dina Levi, una parella que espera el naixement del seu primer fill, està de camí per resar a La Cova dels Patriarques i Matriarques. Com qualsevol altre Shabbat, els nens juguen al pati local. Un terrorista disfressat, amb un cinturó explosiu, creua el carrer per matar els nens i un soldat li crida perquè s’aturi. El terrorista decideix canviar el seu objectiu: salta a Gadi i Dina i activa els explosius. Gadi i Dina van ser assassinats per una bomba que va ser designada per matar a desenes de nens. La seva memòria no serà oblidada dels nostres cors”.

dina i gadi
Panell explicant la mort de la Dina i el Gadi
Anuncis

El Campament de la llibertat Al-Samud, un exemple de resistència palestina

Han passat ja cinc dies des de que vaig arribar a Palestina. No ha sigut fàcil trobar un moment tranquil i amb Internet per poder-vos escriure. Aquests últims dies no hem parat! Si tot va bé, en els pròxims dies tindré la possibilitat d’explicar-vos que hem estat fent aquesta primera setmana de viatge.

M’agradaria començar el post d’avui aclarint que hem vingut a fer a Palestina. L’objectiu és obtenir una visió més completa de la realitat que es viu a Cisjordània. Es tracta de dues setmanes que inclouen la reflexió, l’anàlisi dels problemes i el coneixement directe d’aquests per boca de les diferents comunitats que ens acullen. A la tornada, l’experiència no s’acaba, ja que el nostre equip difondrà tot allò après a través dels materials recollits en el viatge. El més important d’aquests, serà la gravació d’un vídeo documentant en el que s’exposarà la situació del poble palestí en les diferents poblacions que haurem viatjat.

Des de l’Associació Catalana per la Pau i Palestinian Farmers Union ens han proposat com a tema central d’aquest vídeo les dificultats que es troben els pagesos per accedir a la seva terra en l’Area C. Per comprendre millor que és l’Area C i què és el que implica haurem de fer un breu repàs històric del conflicte.

Amb els acords d’Oslo entre israelians i palestins, Cisjordània va ser dividida en tres àrees sota diferents jurisdiccions. L’àrea A representa aproximadament el 18% de Cisjordània i, comprèn la major part de les zones urbanes palestines i està sota el control total de l’Autoritat Nacional Palestina. L’àrea B cobreix aproximadament el 22% de Cisjordània i inclou la majoria de les  zones rurals palestines. El control civil d’aquest territori està sota la jurisdicció palestina, però el control de la seguretat és compartit per les autoritats palestines i israelianes. La zona C comprèn el 60% de Cisjordània i es troba sota el control total d’Israel. L’Autoritat Palestina només és responsable de l’educació i la sanitat. Els militars israelians utilitzen l’àrea per a les seves pròpies necessitats: pràctiques militars, explotació de les terres més fèrtils o el control gairebé complet de l’aigua, un bé escàs i vital pel desenvolupament de l’agricultura palestina. A més a més prohibeixen sovint la construcció de noves cases en certes àrees, dificultant l’expansió de les ciutats i pobles de Palestina. Tots els palestins de l’àrea C estan sota la llei militar mentre que els colons israelians pel dret civil d’Israel.

palestine_oslo_areas
Mapa de Cisjordània diferenciant els tres tipus de jurisdiccions A, B i C

Dimarts, vam ser testimonis d’un dels molts casos de resistència pacífica que està organitzant el poble palestí amb ajuda d’activistes internacionals, així com jueus d’arreu del món. L’autoanomenat ‘Campament de la llibertat Al-Samud’, a l’antic poble de Sarura en el districte d’Hebron, intenta reivindicar i recuperar l’antiga població palestina que vivia en aquest territori i que va ser expulsada en mans de l’exèrcit d’Israel entre els anys 1980 i 1998. Els organitzadors tenen com objectiu “mantenir el campament fins que les famílies puguin tornar a casa seva”. Els activistes treballen junts per recuperar terres que consideren palestines, reconstruir les cases ancestrals, rehabilitar els antics pous, i millorar les condicions de vida dels vilatans.

Fins ara, el campament ha estat dues vegades assaltat per soldats israelians. L’exèrcit israelià ha arribat a demolir les carpes que havien estat erigides pels activistes i confiscat la major part dels objectes que hi havia. Davant d’aquesta situació, els activistes han decidit canviar d’estratègia, concentrant-se en la rehabilitació de les coves que hi ha a la zona en les quals els palestins puguin viure. La idea té un objectiu evident, en lloc de construir nous habitatges, que són fàcilment desmantellats per l’exèrcit israelià, la naturalesa de les coves fa que siguin difícilment destruïdes.

Fins a dia d’avui els activistes han aconseguit rehabilitar dues coves i estan treballant en una de nova. A més a més, la setmana passada van començar a plantar oliveres i altres tipus d’arbres per demostrar, encara més, la seva intenció de continuar vivint en el territori. El problema principal des del punt de vista israelià és l’existència d’una colònia jueva a menys d’un quilòmetre de distancia de les coves i que ells creuen que amenaça la seva seguretat. Només el temps dirà si aquesta petita iniciativa palestina i internacional podrà finalment aconseguir el seu objectiu final, romandre en un territori que consideren seu i que això sigui acceptat per Israel.

Per acabar, us deixo el link del grup de Facebook que té el Campament de la llibertat Al-Samud per si esteu interessats en seguir la feina del dia a dia d’aquest grup d’activistes: https://goo.gl/DRKmPb

equìp
Foto de grup del viatge a Jerusalem Est. De dreta a esquerra: en Miguel, l’Isaac, la Sílvia i jo mateix.

Pròxima destinació: Palestina

Bon dia a tots i a totes!

fotoblog

Sóc en Xavier Ruiz i aquest any seré la persona becada per l’Ajuntament d’Alella per participar en una estada solidària i de cooperació. A diferència dels anys anteriors, en els quals s’anava a llatinoamèrica, aquest estiu la destinació escollida ha estat Palestina. Coneguda universalment com a Terra Santa, la terra promesa, en disputa durant segles per les principals religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l’islam. Territori situat entre el Riu Jordà i el Mar Mediterrani, en conflicte durant segles i segles, i que avui dia continua essent una de les zones més calentes del món.

Primer de tot, m’agradaria agrair a l’Ajuntament d’Alella per donar-me l’oportunitat de poder conèixer d’una manera única un país i un poble pel què fa anys hi tinc un gran interès. Estic segur que sabré aprofitar l’experiència i que de ben segur no oblidaré mai.

La meva primera curiositat per aquesta part del món es pot entendre amb els meus estudis a la universitat d’Història i Ciències Polítiques. Però no va ser fins el 2012, arrel d’un viatge amb la meva família a Israel i Cisjordània, que va despertar en mi un gran interès pel conflicte àraboisraelià. Des d’aquell any he seguit de ben a prop l’actualitat de la regió amb diaris israelians i àrabs (en anglès), així com assajos escrits per experts en la matèria.

L’any següent, el 2013, vaig decidir apuntar-me en un voluntariat a un Kibbutz. Durant més de dos mesos vaig estar treballant a Yotvata, un petit poble situat al bell mig del desert del Negev. Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer i relacionar-me amb israelians i entendre el seu – no sempre homogeni – punt de vista del conflicte. Aprofitant que estava a la zona, vaig tornar a visitar Cisjordània i per primera vegada Jordània.

El 2014 em vaig apuntar a una excavació arqueològica amb una universitat alemanya que col·laborava amb una d’israeliana. Malauradament, degut al conflicte armat entre Hamàs i Israel aquell any no hi vaig poder anar perquè no es va celebrar. Tot i aquest petit entrebanc, la meva passió per la zona ha continuat fins avui en dia. El 2015 vaig escriure el meu Treball Final de Grau sobre el procés de pau entre palestins i israelians del 1987 al 2001. Aquest any, en el qual he estat cursant un Màster en Relacions Internacionals, he decidit escriure la tesi, un altre cop, sobre la regió. En particular, he analitzat els esforços de la Unió Europea per persuadir o pressionar Israel a seguir el camí cap a la pau amb els palestins i aconseguir la solució dels dos estats.

Com en els anys anteriors, el projecte a Palestina està organitzat per l’Associació Catalana per la Pau (ACP), juntament amb la Palestinian Farmers Union (PFU). Aquesta darrera, és una organització no governamental que treballa donant suport als agricultors i agricultores palestins. El seu principal objectiu és recolzar les cooperatives agrícoles per defensar els seus drets.

A la brigada m’acompanyaran la Sílvia, de Vilanova i la Geltrú, l’Isaac, de Sitges i el Miguel, de Madrid. Tots quatre tindrem l’oportunitat de reunir-nos amb els líders de la PFU i diverses cooperatives de Jenin, Hebron, Ramallah i Tulkarem, on ens exposaran casos concrets de la situació de vulneració del dret a la terra per part de l’estat d’Israel. També ens reunirem amb altres organitzacions palestines, com per exemple, grups de dones i sindicats.

Ja us ho aniré explicant…

Xavier Ruiz

Tornem a casa amb un trosset de Colòmbia amb nosaltres

Ja estem al final de la brigada. Tornem més riques – sentimentalment i mentalment – que quan vam arribar. També cansades, però agraïdes per l’experiència que hem pogut viure gràcies a la cooperació i a l’ajuda de l’Ajuntament d’Alella.

En el recorregut que hem estat fent durant dues setmanes per la regió del Caquetà, Meta i Guaviare hem tingut l’oportunitat de conèixer persones excepcionals. Començant pel grup que vam formar amb els companys de l’ACP, els acompanyants d’IAP i DHOC, junt amb més persones de la regió que es van sumar a la ruta.

IMG_4669
Part del grup a Caño Cristales

Aquest viatge ens ha descobert l’altra Colòmbia, la que poques persones coneixen. Una zona molt rica en natura, flora i fauna, on es van establir aquelles comunitats que fa uns 50-60 anys van ser forçades a desplaçar-se per la guerra. Hem conviscut amb els camperols que, malgrat tenir dificultats per subsistir, ens ho han ofert tot. Hem pogut viure de primera mà com s’han organitzat i com lluiten per poder tenir unes condicions de vida dignes. Reivindiquen que deixin de titllar-los de guerrillers pel simple fet de viure en una zona que ha patit – o pateix – un conflicte armat. Ells simplement són camperols que volen seguir treballant la terra de manera que se’ls reconegui com a tals i, per tant, que les terres no es privatitzin en favor de grans terratinents o multinacionals.

IMG_4695
Pedagogia per la Pau a La Cristalina

Saben que la signatura del procés de Pau no és més que un primer esglaó de tota la lluita – social – que tenen per davant. D’altra banda, ens ha sobtat veure que, tot i ser el grup a qui més ‘‘afecta’’ aquests acords que s’estan debatent a l’Havana, són els qui estan més desinformats. Per això és molt important la labor pedagògica que moltes organitzacions com Caguanvive, el grup Labrando por la Paz o la fundació DHOC, entre d’altres, realitzen als foros per la Pau als que hem assistit.

Els últims quatre dies que hem passat a Bogotà han estat per descansar i alhora per acomiadar-nos poc a poc de la petita família que vam formar.

Per acabar, podem dir que un dels aspectes més significatius per a nosaltres ha estat trencar amb els prejudicis que es tenen sobre Colòmbia, per culpa de la desinformació – i/o manipulació – que arriba a la nostra societat.  Per exemple, en quant al tema de la coca, hem pogut veure i entendre que els camperols són els qui la cultiven, però no són pas narcotraficants. Ells cultiven la planta – cultiu d’ús il·lícit i no cultiu il·lícit – i que si ho fan és per necessitat i perquè no tenen una alternativa equivalent. Un camp de yuca, plàtan o  arròs no els permet mantenir-se ja que comercialitzar-lo surt més car que la pròpia producció. Per això és important el diàleg amb el govern i que s’ofereixin garanties perquè puguin canviar aquest tipus de cultius.

DCIM104GOPRO
Part del grup de ruta cap a Caño Cristales

Donem les gràcies als acompanyants IAP, DHOC, i Associacions que ens han acollit. En especial nombrem a Nerea Rodríguez i Iñigo Andonegi (d’IAP), Ricardo i Aparicio García (DHOC), Pablo i Oscar (Ecoamem), Ferney Pinto, Don Carlos Rodríguez, Mario i Andrés.

Júlia i Gisela

Turisme ecològic i comunitari

En els últims quatre dies hem estat realitzant activitats turístiques a la natura, i per això no hem pogut escriure més entrades. No disposàvem ni de temps i ens trobàvem en zones sense connexió.

Primer vam visitar la Ciudad de piedra, que es troba a gairebé una hora en barca des de la Macarena, pel riu Guayabero. Aquesta forma part del Parque Natural Nacional de la Macarena.

Vam estar caminant durant una hora i mitja aproximadament fins a arribar a les formacions rocoses que formen la ‘‘ciutat’’. De fet no es tracta d’una ciutat, són unes grans roques que – segons la teoria més sòlida que expliquen els entesos – antigament formaven part del mar. A mida que, en un procés de milions d’anys, l’aigua es va anar retirant, van quedar gravades a les roques els diferents nivells en què va arribar.

DCIM104GOPRO
D’esquerra a dreta: Nerea (integrant d’IAP), Gisela i Júlia a la Ciudad de Piedra

En aquest recorregut hem estat acompanyats per l’Oscar Hernández, coordinador general d’Ecoamem. També vam trobar-nos i van formar part de l’excursió dos joves turistes que venien des de Bogotà a conèixer la zona.

Ecoamem és un projecte de turisme ecològic comunitari que pertany a la corporació Corpoamem. La major d’activitat que arriba a la regió és mitjançant paquets muntats per empreses, el benefici econòmic del qual no té cap tipus de repercussió a la comunitat. Al contrari, l’únic que els deixen és brossa. Per això, les comunitats s’han organitzat i volen encarregar-se ells mateixos de facilitar els transports, menjar i allotjament als turistes, incentivant també una relació amb la població camperola. De fet el projecte a la part de la Macarena ja està prou avançat. La idea és també que aquest turisme sigui respectuós amb el mediambient, ja que els qui hi habiten tenen clara la importància de no destruir la gran diversitat en flora i fauna que els envolta. A més, aquest és una alternativa econòmica pel desenvolupament de la població camperola, que ajudaria a eliminar, per exemple, els cultius d’ús il·lícit de coca que cultiven per poder subsistir.

El trasllat de la Macarena, del departament del Meta, a San José del Guaviare, del departament del Guaviare, va ser el més dur de tota la ruta. Unes 10 hores de camí per una ‘‘carretera’’ en molt mal estat. Les vies que uneixen les diferents ciutats/veredes són camins de sorra que han obert els propis camperols i a causa de les pluges es tornen molt difícils de transitar. No és estrany trobar-se cotxes atrapats al fang que han de fer nit enmig del no res. De fet el nostre cotxe, en el qual viatjàvem 14 adults i una nena petita, vam quedar-nos clavats fins a quatre vegades que vam haver de baixar del cotxe per remolcar-lo. A més, està ple de bonys que fan el trajecte incòmode, i més amb les condicions en que estàvem asseguts.

IMG_7542
Carro amb el que vam viatjar 15 persones de La Macarena a San José del Guaviare

Una altra de les visites que vam fer va ser a la Serranía de la Lindosa. A prop de la vereda Bocas del Raudal, on vam quedar-nos dos dies. Després d’un recorregut a través de la selva vam arribar a unes pintures rupestres, lloc anomenat  Cerro pinturas del Guayabero. Tota una paret de roca estava inscrita amb símbols i dibuixos que no se sap amb exactitud quan ni qui les va realitzar, ja que encara estan pendents d’estudi.

IMG_4874 - còpia
Cerro pinturas del Guayabero

És una zona única i ens sentim privilegiades d’haver pogut gaudir d’aquest paisatge i la seva gent, qui ens ha acollit amb els braços oberts en tot moment.

Júlia i Gisela

Del Caquetá al Meta

Ja van sis dies de ruta travessant les zones del Meta i el Caquetá. Hem conegut diverses “veredas” (petits pobles) en mig de la sabana.

El dia 20 vam estar a Puerto Losada, on destaquem la visita a la cooperativa Cooprolosada que treballa en l’elaboració de formatge. A més, vam visitar La Unión. Allà, vam participar en una reunió comuna amb els camperols.

en ruta
Gisela (dreta) i Júlia (esquerra) en ruta per la selva

El dia 21 vam estar a San Juan de Lozada on vam poder parlar amb dos membres d’ASCAL- G, una organització camperola que forma part de la corporació Corpoamem. Aquesta, treballa per la defensa ambiental i el desenvolupament sostenible del AMEM (Área de Manejo Especial de la Macarena y la Orinoquia colombiana).

El dia 22 vam estar al Centro Educativo San José de Caquetania a El Triunfo. Vam assistir a una reunió comunal en què s’explicava als camperols un projecte de desenvolupament ramader per part de Corpoayarí (una altra organització que forma part de Corpoamem.

El dia 23 ens vam aturar a Casa Rosada i vam tenir l’honor de conèixer i entrevitat a un grup d’indígenes de la ètnia Pijao situats a la reserva Yaguara 2.

Finalment, el dia 24 ens trobem a la Macarena, on hem pogut gaudir de la visita de Caño Cristales. Aquesta, és una de les atraccions naturals més famoses del país.

caño cristales
Caño Cristales

En tots aquests llocs, hem pogut realitzar les primeres entrevistes a la comunitat camperola. Ens han acollit a casa seva i ens han ofert els àpats. Hem conegut de primera mà com viuen, com s’organitzen i la seva lluita per mantenir les terres on es troben. Ens ha sobtat veure com ells mateixos, en front a l’abandonament per part del govern, han construït les seves pròpies vies, ponts i llars. També com s’han organitzat en juntes d’acció comunal i associacions camperoles per subsistir i avançar com a comunitat. En general hem entès que hi ha molta esperança i recolzament  cap el Procés de Pau.

** No podem anar penjant gaires entrades ja que l’Internet aquí és molt difícil de trobar.

Júlia i Gisela

Coneixem el DHOC

Després de 10 hores d’avió entre Madrid i Bogotà – que quasi perdem per la llarga cua al control de passaports – vam conèixer l’Iñigo i la Nerea, els dos integrants d’IAP que ens acompanyaran durant la nostra estança. Junts vam sopar al barri de La Candelaria i vam descansar a l’hostal Fatima.

Aquest matí ens hem reunit tots sis amb el DHOC, l’organització que vetlla per la defensa dels drets humans i el dret internacional humanitari a l’orient colombià. Algunes de les seves preocupacions principals són:

  • Defensa de la terra i mediambient, amb reivindicació d’establiment de zones de reserva camperola i molt recel enfront la qüestió dels baldíos (terres que formalment no tenen amo i que per tant podrien ser explotades per multinacionals, però que a la pràctica són la font de subsistència dels camperols des de fa 70 anys).
  • Defensa jurídica de presos socials, que són persones injustament perseguides i empresonades per suposats vincles amb la guerrilla.
  • Dret a la reparació de les víctimes, sobretot pel que fa a les desaparicions. Aquesta última ha estat una forma de violència molt invisibilitzada davant d’altres formes com ara els segrestos. Es busca un rescat de la veritat i reconstrucció de la memòria històrica.

Hem actualitzat l’itinerari de ruta que seguirem d’acord amb els esdeveniments més recents en el territori. En els darrers mesos han sorgit cartells i altres accions intimidatòries envers les comunitats camperoles.

IMG_4111
Reunió a les oficines de Bogotà del DHOC

Hem conegut en Ricardo, advocat del DHOC que ens farà costat en tot l’itinerari. Amb ell hem acabat de concretar aspectes logístics del recorregut.

Aquest vespre agafem el bus cap a la regió. Ens esperen més de 12 hores de viatge per davant, però les afrontem amb ganes i il·lusió per conèixer aquesta realitat.

Júlia i Gisela